Curs impartit per Daniel Rico, professor d’Història de l’Art a la Universitat Autònoma de Barcelona, on actualment dirigeix el Departament d’Art i Musicologia i és responsable de la col·lecció d’assaig El Espejo y la Lámpara. La seva recerca és molt variada, transversal i imaginativa. S’ha dedicat tant a l’art com a l’epigrafia i la poesia de l’Edat Mitjana, però també treballa sobre diferents aspectes relacionats amb la memòria històrica i la cultura del patrimoni. Els seus dos darrers llibres són una traducció en vers del poema Hortulus, de l’escriptor carolingi Walafrid Estrabó (Pre-Textos, 2024), i l’assaig ¿Quién teme a Francisco Franco? Memoria, patrimonio, democracia (Anagrama, 2024), que ha tingut una àmplia acollida en els mitjans de comunicació.

Arreu del món es destrueixen o es «cancel·len» monuments per raons polítiques o identitàries, especialment als països democràtics. Això ha passat sempre que hi ha hagut grans trencaments històrics, com la Revolució Francesa, la derrota del feixisme o la caiguda del comunisme. Què està canviant, doncs, en el nostre temps perquè estàtues que fins fa poc passaven gairebé desapercebudes ens resultin ara tan incòmodes? Quins són els monuments de la discòrdia (i quins els “memorials” que es proposen substituir-los)? És just fer-los desaparèixer de l’espai públic? Hi ha altres maneres de desacreditar-los o de restar-los poder? Ens encaminem cap a un món postmonumental?

Sessió 1. Monuments i democràcia
El concepte de monuments «incòmodes» està vinculat a un fenomen d’impugnació del llegat monumental que s’ha generalitzat als països democràtics en les darreres dècades i que s’ha aguditzat de manera extraordinària arran de l’assassinat de George Floyd a Minneapolis l’any 2020. En aquesta primera sessió veurem quines són les principals causes, modalitats i singularitats d’aquesta nova etapa “iconoclasta”, que ha convertit els monuments, el patrimoni i els museus en terrenys privilegiats de les batalles culturals contemporànies per la democràcia i la identitat.

Sessió 2. Culte a la memòria i crisi de la monumentalitat
Al món occidental, el model tradicional de monument, redefinit i consagrat durant el segle XIX, va entrar definitivament en crisi després de la tragèdia de la Segona Guerra Mundial i el consegüent pas d’una cultura de l’heroisme a una cultura de la victimització, un canvi de paradigma que ha tingut una àmplia repercussió en els camps de la política, l’ètica i l’estètica, i en el qual ha jugat un paper de primer ordre l’auge i l’arrelament del culte a la memòria de l’Holocaust. A partir dels anys vuitanta del segle XX, de les cendres de la monumentalitat moderna va sorgir la contramonumentalitat postmoderna.

Sessió 3. Conservar o retirar: una disjuntiva enganyosa
El debat sobre què cal fer amb els monuments incòmodes sol estar tan ideologitzat i polaritzat que amb prou feines contempla dues possibilitats radicals: statu quo o tabula rasa. Però entre la simple conservació (passiva o afirmativa) i la retirada i ocultació definitives, existeix un ampli ventall de possibilitats intermèdies que, sense intentar amagar o neutralitzar el conflicte, semblen molt més productives i beneficioses per a la convivència i la cultura democràtiques. És el que es coneix com a conservació crítica, una mena de «conservació destructiva» o de «destrucció conservacionista» que, en la seva variant més agosarada i creativa, recorre a la intervenció artística per convertir el monument en un nonument.

Sessió 4. Contradiccions, simulacions, reaccions
La crisi de la monumentalitat clàssica ha dibuixat els contorns d’un món nou, postmonumental, o almenys d’una realitat paramonumental fins avui desconeguda i prou rellevant com perquè, al seu torn, hagi acabat derivant en noves i contradictòries formes de normativitat simbòlica, hagi estat fagocitada i desvirtuada per lògiques mercantils o institucionals de vell encuny, o hagi atiat, voluntàriament o involuntàriament, l’ànima reaccionària i monumentalista d’una part de les noestres societats.