Calvari

EN SÈRIE. UNA COL·LECCIÓ DE RELATS
LA REBEL·LIÓ DELS DANDIS

Llegeix el capítol anterior aquí

 Capítol 4
RESURRECCIÓ
Joan Manuel Soldevilla

Primer va ser una brama que corria pels carrers de la ciutat, una ferum de paraules que s’escampava com una pesta per les cantonades i entrava pels portals i pujava les escales i travessava les portes i s’asseia a la taula del menjador. Que són uns mal cuats, que són uns pervertits, que es barregen com animals, que s’ensumen com a gosses, que semblen mamarratxos, que es rebreguen els uns als altres, que escriuen papers, que pengen barrets i es passen missatges repugnants, que s’espien i ens espien, que tant els fa si són mascle o femella, que hi ha gent de fora que arriba per estar amb ells, xurma degenerada que per les canonades del vici arriben a la nostra ciutat, la nostra ciutat convertida en una claveguera de bagasses i degradats, ja n’hi ha prou, que tenim fills a casa.

               Després van venir les trobades casuals dels ciutadans indignats, a la carnisseria, a plaça o en sortir de l’ofici, agrupaments informals que comencen parlant del temps, dels preus o del sermó i que deriven cap a assumptes terribles, cap a una indignació que s’enlaira a cada intervenció, que creix per moments, que ja està bé, que la meva nena diu que són divertits, que ahir pel tren en venien més, d’aquests arreplegats, i es vantaven de les seves malifetes, que diuen que són artistes i no són més que escòria, merda que crida la merda, un femer al bell mig de la ciutat, que això ho hem d’aturar i l’ajuntament no fa res, que potser ja els està bé, que allà dins també déu-n’hi-do, que hem de fer alguna cosa, que ja n’hi ha un tip de deixar-nos prendre el pèl i la decència.

               I jo hi era, allà, al bell mig, escoltant i també bordant, que potser era jove, però que per això ho veia diferent, que calia actuar, que queixar-se és propi dels avis, que havia arribat l’hora de fer alguna cosa. I això ho deia un dia i un altre, i primer érem quatre gats, però poc després ja érem colla, i ja no eren converses informals, sinó que fèiem reunions a casa de l’un i de l’altre, o al bar de la Rambla, i cada cop es deien més coses dels malparits dels dandis, que així es feien dir aquells desgraciats, i tot era fer bullir l’olla fins que la rancúnia, la ira, la ràbia i l’odi van començar a vessar i allò ja no va tenir aturador.

               Érem munió quan vam arribar a la plaça de les Patates i vam engrapar un tipus que estava sota el balcó; era corpulent i alt, però es va deixar prendre sense cap resistència. Poc després en vam poder encalçar una altra que arribava, sumptuosa i provocadora i que, en veure’ns, va llençar a terra una pipa que portava; va ser el seu únic acte de protesta. Arrossegant-los vam pujar escales amunt cap al pis on vivia el que semblava el cap, i allà, sota les nostres urpes, els vam tenir tots tres, i vam començar a insultar-los, i a donar-los empentes; després, amb una màgica coordinació, tota la turba va començar a colpejar-los, a esquinçar-los la roba, i primer eres pessics i cops, però després esgarrinxades i coces, vexacions, fot-li el barret pel cul, crema-li la tita, mossega-li els mugrons, a la porca. I hi havia un estrany concert entre tots i jo també escopia, picava i reia mentre els tres desgraciats vivien el seu calvari. I no deien res, només ens miraven, i fins i tot un d’ells, el que en deien el professeur, somreia, com si sabés que tot allò era inevitable, que nosaltres només érem uns actors maldestres fent la feina que teníem encomanada pel destí. I com menys es queixava més ens enardia, volíem sentir-lo suplicar, patir, implorar, però ell ens mirava amb misericòrdia i tendresa i, per més que el colpejàvem amb els punys i amb les fustes que havíem arrencat de les cadires o el cremàvem amb les espelmes enceses que hi havia per la casa, no deia res.

               I els vam penjar al balcó, ensangonats, les aixelles clavades a la barana, els braços lligats a les reixes i el cos penjant a la plaça, bocois que encara panteixaven, però que s’anaven apagant entre els brams i els lladrucs de la massa, que els insultava i es reia dels seus cossos masegats, mossegats i mutilats.

               Va ser llavors quan el cel es va enfosquir i el vent va començar a udolar; un silenci salvatge es va imposar a la plaça quan els tres desgraciats van donar l’esperit. El més gran, el més horrible eclipsi que ha patit el Sol va esclatar, i entre vius incendis semblava anunciar el seu darrer alè. Els cels s’enfosquiren, van tremolar els edificis, van ploure pedres dels núvols mentre pel carrer regalimava la sang dels tres màrtirs. La gent va començar a córrer, i a cridar, l’espant es va escampar amb les seves ungles esmolades, hi va haver qui va caure de genolls, què hem fet, què hem fet, cridaven alguns, i molts van anar corrents a l’església de Sant Pere, buscant refugi i protecció.

               Jo em vaig quedar, palplantat i sol al mig de la plaça, mentre mirava els tres cossos que havia martiritzat, penjats un al costat de l’altre, encara retorçats pel dolor i l’agonia terrible en la qual havia participat, joiós i foll. Ara començava a entendre que tot havia estat una estranya mascarada ordida no sabia per qui, que havia estat un titella manegat per una força superior, que ells, tots tres, ja sabien que aquest seria un episodi irreversible, un destí inexorable que havien suportat com un alliberament.

               També sabia que després de la passió i la mort, només em calia esperar la resurrecció. I el seu perdó. Per això em vaig quedar palplantat i sol al mig de la plaça.

Llegeix el següent relat de “La rebel·lió dels dandis” aquí

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà