Abstracció còsmica

EN SÈRIE. UNA COL·LECCIÓ DE RELATS
LA REBEL·LIÓ DELS DANDIS

Llegeix el capítol anterior aquí

 Capítol 5
UNIVERS PARAL·LEL
Núria Esponellà

Estava suspès en la ingravidesa, surant damunt d’una superfície irregular on s’alternaven petits monticles de pols i roques oscades que semblaven cràters. Després de donar l’esperit, s’havia sentit xuclat per un remolí fosc com una gola de llop que acabaria escopint-lo en la immensitat de l’univers. I, sense saber com, havia vingut a parar aquí. No podia obrir els ulls; tanmateix, era capaç de veure que al seu entorn s’estenien infinitud de galàxies amb estels lluminosos. Es podia bellugar en aquell espai sense atmosfera i conservava la memòria d’allò que havia viscut, havent-se alliberat del sofriment físic.

               «No sé on soc, però tinc consciència de mi i del paper de professeur que vaig representar quan capitanejava el grup dels dandis… On són, ells? No en veig cap, dels qui m’acompanyaven quan el populatxo ens va sacrificar.»

               Es va sentir sol, massa sol, tot i saber que havia defensat un ideari que obeïa la seva ànima i el viatge que havia emprès des de l’inici… Havia estat fidel al seu nom i a si mateix… No era això, el que perseguia? Però quin sentit tenia tot plegat, sense la complicitat dels altres? On era en Max, l’amic pintor que havia abraçat la seva causa? On eren en Brummell i la Comtesse? Tots dos havien exhalat al seu costat davant la massa enfurida.

               —I ara què? —es va preguntar mentre s’arrapava de nou a una confiança coneguda.

               —De què et lamentes?

               Es va girar en sentir aquella veu greu i retronant. Darrere seu va aparèixer una figura embolcallada per una capa negra que contrastava amb la pell extremadament blanca de la cara i el vermell sang de la rosella que duia a la mà.

               —Soc Morfeu, fill d’Hipnos i germà de Tànatos. —El déu va alçar una mà i va mostrar les ales negres que s’amagaven plegades sota la capa.— No estàs patint cap al·lucinació, he vingut perquè m’has invocat amb el pensament.

               —Segur que saps per què estic sol, doncs.

               —Ets l’únic que, sense doblegar-te, no et vas lliurar a l’odi en el moment de morir sinó que vas sentir pietat i tendresa dels qui et colpejaven. Per això ara ets en un món lliure.

               —I què? Si no sé ni on he vingut a parar…

               —Estàs a la Galàxia Central, on tot va començar a expandir-se. Hi ha molts universos paral·lels que se sostenen al seu entorn. —Un lleu somriure de complaença es va dibuixar als llavis del déu.— Aquí pots reescriure noves vides i experimentar el que vulguis. Tens llibertat de triar allò què desitges… Veus l’estel del Gran Ordinador?

               Morfeu va assenyalar un punt de llum encesa, molt brillant, al bell mig de la galàxia.

               —Allà es fabriquen universos paral·lels… L’existència és una creació constant i la vida un joc que els humans inconscients converteixen en macabre.

               —Però on són, els altres? —va insistir ell.

               De què serveix a una ànima solitària aconseguir una felicitat homeostàtica o saber que pot crear amb el pensament i que té a disposició les forces de l’univers?

               —Els que han exhalat el darrer sospir amb tu han quedat suspesos del no temps, en espera de tornar a encarnar —va dir Morfeu—. Tots van morir amb una ànsia al cor i van caure en el ressentiment que lliga les ànimes al no-res… No sabien que els qui us varen matar en un acte de barbàrie, en ser arrossegats per les baixes passions, s’han condemnat ells mateixos a la desgràcia.

               —No pots anar a rescatar-los? —va implorar.

               —Això també depèn d’ells i de tu… Només cal que ho somiïs i, si et reconeixen i no tenen por, et seguiran fins aquí.

               Morfeu va desaparèixer i en Fidel va sentir que tot i la lleugeresa de la dimensió on es trobava, la flonjor que l’havia acompanyat fins llavors s’acabava de dissipar. La seva ànima es compadia de la sort dels seus companys. No podia acceptar haver-los perdut en aquell viatge llarg i es va apressar a fer el que li havia dit el déu abans d’esvair-se:

               —Jo només et puc oferir els meus braços.

               No li va caldre cloure els ulls, ja els tenia tancats però ho veia tot. Es va llençar als braços de Morfeu per anar a trobar en Brummell i la Comtesse. Si aconseguia fer-los confiar de nou, podrien apel·lar a les forces de creació. Qui sap si, més endavant, quan fos l’hora destinada segons el temps que regia a la terra, tornaria a veure l’amic Max. Potser aleshores estarien preparats per crear un altre univers paral·lel on l’Art rescatés de la mort els humans que volguessin acollir-s’hi.

Llegeix l’últim relat de “La rebel·lió dels dandis” aquí

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà