Magranes

EN SÈRIE. UNA COL·LECCIÓ DE RELATS
LA REBEL·LIÓ DELS DANDIS

Llegeix el capítol anterior aquí

 Capítol 6
LA NIT QUE VAIG CONÈIXER GALACTUS
Sebastià Roig

La nit que vaig conèixer Galactus, cinquanta universos paral·lels van desaparèixer del Plurivers. Sé que no eren quaranta-vuit ni cinquanta-dos, perquè vaig veure com els comptava Morfeu, apesarat i impotent, a mesura que Azathoth el Malèfic, enardit pels brams obscens i despietats dels Antidéus que l’envoltaven, els esquarterava i els convertia en rierols d’espurnes resplendents i agòniques (que s’evaporaven fent Boing Boom Tschak).

               El diàmetre incommensurable del Plurivers, i això ja ho havia intuït Arquimedes, està dissenyat igual que l’interior d’una magrana: a dins de cada cel·la s’hi desenvolupa un univers prodigiós. Per desgràcia, quan s’altera el teixit tempoespacial d’alguna (el que ara feia Azathoth), l’univers que conté es destarota i, en quatre o cinc teraminuts, s’acaba desintegrant al compàs d’una simfonia horrorosa de pets, catacracs i explosions.

               —Maleït dimoni! —va renegar Morfeu—. No s’aturarà fins que extermini tots els mons que existeixen, han existit i existiran (inclòs el d’Horaci).

               —I com podem impedir-ho?

               La resposta ens la van oferir Hipnos i Tànatos: després de demanar ajuda a totes les Terres habitades, havien reunit un grup de demiürgs, oracles i antiherois disposats a enfrontar-se als Déus Blasfems. A la crida hi van respondre personatges tan extraordinaris com Kara Zor-El, una kriptoniana voladora i totpoderosa; Melvin Ferd Junko III, un hominoide que duia un pal de fregar d’on regalimava suc de plutoni; la cantant d’òpera Bianca Castafiore, que podia esmicolar el vidre i el metall amb els seus refilets, i l’Anna, la Teresa i l’Helena, tres mocoses emprenyadores, capaces de fer perdre els estreps a la bruixa més pacient.

               Cap d’aquests campions, però, podia competir amb la solemnitat apoteòsica del colossal Galactus (un ens superior a qualsevol ésser no abstracte), que va arribar enfundat en la seva armadura impossible de color albergínia. Semblava un herald destinat a consignar el darrer alè de la creació.

               En adonar-se de la meva presència, el gegant em va apuntar amb l’índex i, sense saber com, em vaig trobar levitant per l’aire. Mentre aterrava al seu palmell, em va examinar igual que a un insecte i, tot seguit, sense descloure els llavis, em va parlar amb veu eixordadora.

               —Fidel, ets l’escollit… Només a les cèl·lules dels dandis hi floreixen les belles formes de vida microscòpiques, capaces de doblegar els envejosos, els imbècils i els Antidéus més extrems.

               Abans que li pogués respondre, els seus dits colossals em van encerclar i els va convertir en un búnquer blindat. Des del meu recer, vaig constatar que a fora s’estava lliurant la batalla més cruenta que s’hagi conegut mai. Totes les constel·lacions s’enfosquien. Plovien pedres i bòlids congelats. I Azathoth el Malèfic, transmutat en el forat negre més supermassiu i esfereïdor que hagi assotat mai cap galàxia, s’empassava, sense clemència, enfilalls desordenats de cúmuls globulars, nebuloses, púlsars i nanes blanques. Qualsevol persona sensata l’hauria enviat de pet a un dietista.

               Galactus no es va acoquinar. En un gest inesperat, que va sorprendre tothom, va separar els dits i em vaig trobar amb el cul a l’aire; llavors, em va arrabassar una urpada invisible i, sense poder evitar-ho, vaig sortir projectat cap a la boca abismal. «El conte s’ha acabat i aquí m’he quedat», vaig dir-me, mentre traçava espirals a dins de la gola tenebrosa; però, just quan pensava que tot estava dat i beneït, va esclatar un flaix encegador i aquell viatge infernal es va interrompre. Com si m’hagués escopit una supernova, em vaig descobrir estès al jaç atrotinat del meu estudi.

               Què m’havia succeït? Havia experimentat un no dia? Havia viscut un malson d’absenta? O potser… jo tan sols era un fantasma, el doppelgänger de monsieur le professeur!

               Pel balcó, que donava a la plaça de les Patates, es filtrava la llum tornassolada de primera hora del matí. Em vaig aixecar fent tentines i, després d’una pixarada llarga i un esmorzar curtet, vaig començar a preparar la scéance mediúmica que duríem a terme al Cafè Royal.

               Tornaríem a convocar els Grans Esperits.

               Ho tornaríem a fer.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà