Dream wrap (embolcalla somnis)

EN SÈRIE. UNA COL·LECCIÓ DE RELATS
LA REBEL·LIÓ DELS DANDIS

Llegeix el capítol anterior aquí

 Capítol 3
ATLES
Cristina Masanés

Mai me n’he sortit, d’aguantar el pes dels dies, ni un a un, ni un tros, ni tots sumats. Podria dir que m’hi vaig esforçar però mentiria. Mentiria? No ho sé. La veritat és que no recordo ni si ho vaig intentar. I si ho vaig fer, no hi hagué sort. Hi havia un dibuix a la paret de la sala de casa quan érem petits i dinàvem a la taula vermella, un dibuix emmarcat amb una figura gegantina que carregava a l’esquena una bola del món. A la taula vermella hi esmorzàvem, hi dinàvem i hi sopàvem, i quan plovia també hi berenàvem. Era impossible no mirar-se aquell tità suportant aquella bola amb tota la humanitat dins, tota, la del sud i la del nord, la que circula per la dreta i la que ho fa per l’esquerra, la que dorm i la que està desperta, la que mira cap enfora i la que mira cap endins, la que sap que pot suportar el pes del món i la que, només arribar al món, ja sap que això no està fet per a ella. El que no sabia, és clar, és que aquell esforçat es deia Atles. Tantes coses, havia d’aprendre, i total per a res. O sí, com a mínim, hi hagué una veritat il·luminadora, va ser quan vaig entendre que la meva incapacitat per suportar el pes de les coses tenia a veure amb haver nascut fora de temps, amb haver arribat a la terra en un temps en què no em reconeixia, un període opac que havia renunciat a la llum, un moment minvat que havia abjurat del poder secret de les coses i de les paraules, una època que havia oblidat la força dels signes i era incapaç d’escoltar la immensa caixa de ressonàncies que enllaça totes les coses vives i també les mortes, una època ja que no sabia res de la bellesa. Per no saber, ja no disposava ni de la paraula. No, aquest no era el meu lloc. Convençut d’aquesta nova certesa (aquesta sí, aquesta podia defensar-la), vaig buscar una manera de transitar a d’altres temps, un estat lleuger que em permetés entrar i sortir del passat, un mètode que em connectés amb els esperits i les realitats ingràvides, amb els somnis i amb tot allò que no pesa. I vaig trobar-lo, el tenia molt més a prop del que semblava, era dins del llit. Diuen que hi ha dues maneres d’esborrar les lleis de la física: llegint, un hàbit que et permet creuar totes les èpoques, i somniant, una pràctica que invalida la mateixa noció de física. Aquesta hauria de ser la meva. No m’inventava res de nou. No era pas el primer, a discrepar. Hi havia hagut aquell qui, per mostrar el desacord amb l’univers dels adults, que no el comprenien, el dia que va fer dotze anys va grimpar dalt d’una alzina i ja no va baixar mai més. Estava decidit: el meu lloc seria la nit, que és el lloc dels somnis, allà on pots entrar i sortir d’altres temps, entreveure esperits dissidents i sensibilitats discordants. Va ser més fàcil del que semblava. Un dia avises que et quedes al llit sense cap motiu concret, només perquè ho has decidit i et mantens ferm. L’endemà tornes a comunicar la teva decisió. I l’altre, i l’altre, i l’altre. Passen dies i tu et mantens, passen setmanes i persisteixes, passa la família i passen els amics, que intenten convèncer-te però tu et mantens, passen doctors i psicòlegs, terapeutes i vidents, i després mags i nigromants, però tu et mantens, fins que el món desisteix i et deixa en pau. I tu dins del llit. La sensació és semblant a entrar dins l’aigua i escoltar la teva respiració, quan la llum del sol creua la superfície líquida i es va filtrant, avall, i es va desdibuixant en fils de claror. Blup, blup, blu, bl. I tu no peses i viatges dins l’aigua, bl, bl, b, i la llum es filtra mentre es va tornassolant. Bl. Sí, visc en un no dia, en una nit que mai s’acaba, tot allà fora i jo dins la nit, l’única forma de subsistència possible, l’única manera de suportar la manca de bellesa. I em desplaço, amb la nit, aquesta matriu infinita, a realitats diferents. En un d’aquests viatges intangibles, vaig saber d’un monsieur le professeur que havia activat un moviment per a la bellesa. Al començament només eren sis, sis dandis, sis escollits, sis esperits afins, sis iniciats. Eren ladies, comtesses, ducs i lords, amb les seves cintes i lluentons, amb la seva fe incondicional en l’univers del sentit. Però després van ser més. El primer a afegir-s’hi va ser un pintor que va renunciar al noble ofici de les formes i els colors per incorporar-se a l’univers de la literatura revelada, tan subtil, tan etèria. Però ara ja són més, molts més, endevins que han deixat les cartes i alquimistes que han abandonat els metalls, Atles que han llençat la bola del món, Sísifs que s’han revelat contra un destí massa fat i altres criatures inquietes a la recerca d’una nova pàtria. I sí, m’hi encamino. Surto de la nit. Creuaré terres i serralades, boscos i espadats, mars i platges. Sí, arribaré per mar a una terra plana amb una ciutat que carrega una bola de vidre a les espatlles. Buscaré una plaça on dues cases es miren, un professeur a qui queda poc temps i un barret que puja i baixa amb missatges iniciadors, pistes de sentit, botons de llum i traços il·luminadors. M’hi encamino. Diu que ja són molts els qui es volen sumar als dandis, molts els qui s’acumulen per camins i dreceres, molts els qui ocupen la Rambla i les places, la de les Patates, la del Vi, la del Mercat, la del Gra, la de l’Escorxador. Un fenomen, un sisme, una revolució, la revolta dels dandis. Però ningú, fins ara, ha tornat el barret amb un missatge de resposta. Surto del llit i m’hi encamino, amb el missatge plegat i lacrat a la butxaca. El món no pesa. M’apresso. Queda poc temps.

Llegeix el següent relat de “La rebel·lió dels dandis” aquí

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà