La casa de la festa

EN SÈRIE. UNA COL·LECCIÓ DE RELATS
LA REBEL·LIÓ DELS DANDIS

Llegeix el capítol anterior aquí

 Capítol 2
MALEÏT DIMONI
Àngel Burgas

—Maleït dimoni!

               Va apartar el cos de la finestra tot negant amb el cap, però no se’n va allunyar encara. «De manera», va pensar, «que els rumors són certs i qui els ha escampat no va gens errat. Costa de creure, però és una evidència.» La mestressa encara era a la porta, a l’aguait de la seva reacció.

               —Tot bé, senyor?

               Ell va forçar una ganyota de circumstàncies.

               —Sí. És el que em temia. Us agraeixo que m’hàgiu deixat pujar.

               —Som aquí per servir-lo.

               La va obsequiar amb un somriure fugaç, i va tornar a donar un cop d’ull a través del vidre. Les finestres de la casa del davant estaven il·luminades i, efectivament, allí, a la segona planta, en Fidel hi havia traslladat el seu estudi. Pel que veia, l’espai ja no era com el que havien compartit durant tants anys. No hi havia cavallets, ni grans teles, ni pots per terra que regalimessin pigment líquid, ni paquets de blanc d’Espanya ni grapats de pinzells damunt de la taula. Tot era diferent, més eteri, gairebé invisible. De fet, va constatar que no hi havia res de físic, res d’orgànic, només aquella buidor que revelava la llum de les espelmes. «El no-res espiritual», tal com l’havia batejat el mateix Fidel el dia que es va acomiadar i que li va tornar la clau del taller que ja no compartirien. Va ser quan li va parlar del canvi de rumb, de la superioritat de la literatura sobre la pintura i de la séance. De totes aquelles teories esbojarrades i herètiques (a parer seu), les quals abjuraven de l’art del paisatge, del retrat, de la natura morta, que eren substituïts per les lletres, la màgia, l’alquímia i la fe.

               —I fa dies que el veu així, assegut al mig de la sala sense moure’s? —va preguntar a la mestressa sense desenganxar la cara del vidre.

               —Una setmana, sí, senyor. Sigui l’hora que sigui, allí assegut que el veig. Jo diria que ni menja. Només de tant en tant obre el finestral i treu el barret lligat a la corda i el fa baixar fins al carrer. Allí l’agafa la persona que hi ha en aquell moment.

               —No és sempre el mateix, doncs?

               —No, senyor. Són quatre o cinc. De vegades homes, de vegades dones.

               —I no pugen mai al pis?

               —Jo no he vist mai que ho fessin, senyor.

               Aquell dia del comiat també li havia parlat dels dandis. I ho havia fet mitjançant un respecte extrem, un tacte escrupolós i reverencial. Ell havia volgut saber qui eren, on els havia conegut. Si també pintaven, si havien assistit al taller del mestre Jacobo, on ells dos s’havien conegut. «Tu no ho entendries, Max. Tot el que ara tinc al cap, tota aquesta llum que em guia, no té les arrels ni en l’art ni en la vida que tu i jo hem viscut fins ara. Els dandis i jo som deixebles d’una religió que tu ignores i de la qual no et vull parlar perquè intueixo que te’n riuries. No vull sotmetre-la a la teva burla.»

               Va dir adeu a la dona. Li va posar una moneda de plata a la mà que ella va agrair amb una reverència. «Som aquí per servir-lo, senyor», va repetir. Quan va ser al carrer, al mig de la plaça de les Patates, va observar la perspectiva dels dos edificis encarats que la nit emmarcava. Dos mons oposats farcits de finestres il·luminades. En un hi vivien famílies modestes, treballadores i senzilles com la de la dona que, amablement, l’havia deixat pujar a casa seva per observar l’interior de l’espai que ara ocupava el seu amic. En l’altre, el portal del qual estava custodiat nit i dia (en aquell mateix moment ho corroborava besllumant una ombra que duia un barret), un ésser a qui ell havia admirat, amb qui havia compartit anhels i desitjos i que ara l’abandonava a la recerca d’uns ideals estrafolaris sense cap ni peus.

               Li dolia en el fons de l’ànima perdre la confiança i l’amistat d’en Fidel. Li dolia sentir-se rebutjat i menystingut. L’art els havia unit i ara els separava. I el que més lamentava no era la fi de les trobades per anar a pintar paisatges en plein air a prop d’una gorga o d’una ermita, ni tampoc les estones que es retrataven l’un a l’altre mentre eternitzaven una conversa. No, el que més el feria era intuir que ja no sentiria més la seva llengua de foc dins de la gola.

Llegeix el següent relat de “La rebel·lió dels dandis” aquí

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà