El meu germà Martí

EN SÈRIE. UNA COL·LECCIÓ DE RELATS
LA REBEL·LIÓ DELS DANDIS

 Capítol 1
LA NIT QUE VAIG CONÈIXER ELS DANDIS
Elisabet Riera

La nit que vaig conèixer els dandis, cinquanta petites llànties de te il·luminaven la sala del darrere del Cafè Royal. Sé que no eren quaranta-nou ni cinquanta-una perquè les havia dut jo mateix expressament per a aquella sessió, embolicades en cel·lofana blanca, poc abans de començar. Ningú s’asseia encara al voltant de les taules rodones de marbre deslluït que les flames ressuscitaven intermitentment. Ells encara no es feien dir els dandis, ni jo monsieur le professeur.

               Havíem convocat una séance. Una séance mediúmica com a metàfora de la literatura revelada, que defensàvem a mort per sobre una literatura entesa com a ofici, com a artesania. Aspiràvem a l’Art. Jo m’havia cobert amb una capa i un barret d’ala ampla. Havia anunciat que qui es presentés amb una espelma rebria a canvi un got d’absenta. Ens disposàvem a convocar els grans esperits.

               A l’hora convinguda, la sala es va omplir d’un públic divers. Coneguts, parroquians habituals del Cafè, dos o tres borratxos i el seu gos, tot pèl i os, que remenava les escombraries a la recerca d’un bocí d’entrepà. Ells van arribar quan tothom ja estava assegut, i van anar a buscar una taula buida al fons de la sala. Van dur espelmes i van rebre la seva absenta. Van disposar els sis gotets de licor verd, quasi fluorescent, resseguint el diàmetre de llautó i de marbre fals en una geometria perfecta. Quan vaig començar a dir les primeres paraules, badaven boques de Bomarzo. Ja aleshores me’ls vaig estimar.

               Vaig demanar als assistents que piquessin tres cops sobre les seves taules, per invocar el més enllà. Vaig mirar els dandis de reüll; ho van fer obedientment. El gos famèlic va bordar. Jo vaig fer una mica de comèdia i vaig repetir la petició. Ells van tornar a picar la taula. Aleshores vaig tancar els ulls i vaig començar a recitar:

               «Tot gran esperit realitza dues obres a la seva vida: l’obra del viu i l’obra del fantasma.»

               Pausa teatral.

               «Oh, viu, el que t’aconsello és això: l’obra de la teva ànima ha de ser el viatge de la teva ànima.»

               Mirada divina cap al sostre de la sala, on s’acumulaven volutes de fum, bafarades d’absenta, respiració sostinguda. Silenci sepulcral.

               «Qui diu poc, veu lluny. El nom del poeta és amor, el nom del músic és potència. Déu és el nom de tot. Vosaltres sou uns cretins. Adeu!»

               Dit això, em vaig treure el barret, el vaig fer volar fins a l’altre extrem de la sala i vaig deixar caure la capa a terra. Em vaig quedar tot nu davant l’auditori mut. Vaig aguantar el rictus tant com vaig poder, i després vaig fer una reverència. Abans que el meu front hagués tocat a terra, ells es van posar dempeus, aplaudint, enfervorits.

               A partir d’aquell dia i durant els mesos següents van fer guàrdia davant del meu estudi de la plaça de les Patates. Anaven sempre perfectament vestits, cada un a la seva manera, però tots amb una elegància sòbria de la qual es despenjava, com una fantasia, alguna ploma, cinta o lluentor d’originalitat extraordinària. Es feien dir així: Brummell, Duc d’Orly, Lady Sabine, Comtesse de Nuit, Nash, Lord Dunsany. No sempre hi eren tots. Feien torns, però no em deixaven sol ni de dia ni de nit. Quan vaig entendre què estaven fent, els vaig llençar pel balcó el barret d’ala; qui estigués de guàrdia el duria posat. Se’l passaven els uns als altres fent la reverència. Després se’m va acudir una cosa millor: el barret pujaria i baixaria des del meu balcó lligat amb una corda; cada vegada que hi hagués nou torn, el barret hauria de tornar a mi abans de passar al següent guardià. A canvi, rebria a dins un paper amb un missatge, una frase treta d’algun llibre de la meva biblioteca privada. Allò els va entusiasmar. M’havia convertit en un mentor i en un oracle.

               Brummell era sempre el primer a arribar. Era el més corpulent, cosa d’altra banda no massa difícil; en general, els dandis compartien la figura desnodrida i pàl·lida de la seva generació. Capitanejava el grup des del seu pam extra d’alçada. Lluïa una cabellera negra i brillant, com la cua d’un gall de raça. Els llibres els duia sempre brandats com una espasa o un ram de flors davant el tors.

               El Duc d’Orly admirava secretament Brummell. Amorosament. Vestia d’un gris perla setinat que formava un sol camp cromàtic amb els cabells ros cendra, pentinats amb pues de marfil. Quan Brummell li passava el testimoni cedint-li el barret, el Duc deixava lliscar la mà enguantada cap als seus dits i s’hi detenia un segon més del necessari, o dos, si Brummell estava de bon humor i el deixava fer. Llavors li tremolaven les pestanyes, com papallones daurades.

               Lady Sabine caminava com si no trepitgés el sòl. Els cabells platejats, els ulls violeta. Translúcida de cos i pensament, visionària, protegia el fràgil cor del Duc d’Orly com un àngel guardià sense a penes tocar-lo ni intervenir. Li recollia els mocadors. Les llàgrimes. Caminava darrere seu sense trepitjar-li l’ombra vellutada. Es saludaven besant-se les palmes de les mans. Després Lady Sabine esperava que la llum del dia es morís. Estimava el crepuscle.

               La Comtesse arribava a mitjanit, cavalcant la nit, menjant-se-la a besades. Era dandi perquè, més que comtessa, era reina. Oh, els seus vestits color magrana. Oh, les seves camises blanques obertes del coll a l’estern. Oh, el pedaç negre que li cobria l’ull dret. La Comtesse venia de vegades acompanyada per dames de més baixa estofa, a les quals obligava a fer guàrdia mentre ella s’acomodava al meu portal, l’esquena contra la paret, les cames ben estirades, als llavis una petita pipa de kif. Llegia el llibre que jo li havia deixat al barret amb una golafreria imparable.

               Quan ja començava a clarejar apareixia Nash, mig foll. Arribava donant tombs a una banda i altra de la plaça, el corbatí negre desfet sobre la nou, molt pronunciada. El vaig veure a vegades al límit de la consciència, ebri d’èter, però mai no va faltar. Si arribava massa tort, la comtessa el dreçava amb un cop de peu viril. Ell aguantava estoicament l’embat. Treia una petaca de plata de dins l’americana i es revifava amb un glop d’algun beuratge que només hauria pogut resistir un príncep o un cavall. Llavors restava dret i immòbil com l’estilita fins que les llambordes retrunyien i el capità Brummell arribava just a temps per passar revista, prendre el barret i deixar que Nash anés a desplomar-se ves a saber a on i amb qui.

               Lord Dunsany era l’únic que no apareixia mai a una hora concreta. Preferia els moments indefinits, els intersticis, les boires. S’escolava entre els diferents torns, o venia, algun cop, desesperat, pregant per fer guàrdia, i feia fora qui hi fos en aquell moment, fins el mateix Brummell. Els altres ho acceptaven sense discussió. Se’l sentia arribar pel dringar de polseres i argolles de plata. Li agradava l’efecte de la plata sobre l’armilla de vellut blau marí. Venia amb el front amarat de dolor i les mans tremoloses. O xiulant de felicitat. Es pintava de negre la ratlla dels ulls, tot i que no li calia; les seves pupil·les absorbien totes les foscors. De tots ells, era l’únic que em feia patir, perquè era l’únic que de veritat patia. Li vaig entregar aquesta frase:

               «Raríssim. És un suprem refinat que s’entreté amb la vida com amb un espectacle eternament imprevist, sense cap altre amor que a la bellesa, sense cap altre odi que a allò que és mediocre i .»

               Després de llegir-la, Lord Dunsany va aixecar el cap, els ulls li brillaven. Res no volia més al món que ser poeta. Sé que en aquell moment va estar temptat de trucar al timbre i demanar-me per pujar, però allò estava prohibit des del principi i m’hi vaig mantenir ferm. No volia que el meu lligam amb els dandis es convertís en personal. Em quedava poc temps i volia que s’estalviessin el procés.

Llegeix el següent relat de “La rebel·lió dels dandis” aquí

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà