Enric Galwey Garcia

Pintor, deixeble de Joaquim Vayreda i membre de la segona generació de l’escola paisatgística d’Olot. D’ascendència britànica, Enric Galwey es va formar a l’Escola de Llotja, però el 1855 se’n va anar a Olot per conèixer de primera mà la tècnica de Joaquim Vayreda, amb qui sortia a pintar en plein air els paisatges de la Garrotxa. La influència de Vayreda en la pintura de Galwey, així com de l’Escola de Barbizon, a França, sobretot a partir de la seva estada a París el 1889, és clara. La seva obra també es va impregnar de les pinzellades soltes dels impressionistes. Va ser un habitual de la Sala Parés i del Cercle Artístic de Sant Lluc. Es va instal·lar en un taller del carrer de Sant Pau de Barcelona, però no va deixar d’anar a Olot fins a la mort del seu mestre Joaquim Vayreda. Molt vinculat a la vida cultural catalana, a finals de segle va fundar, juntament amb Modest Urgell i Lluís Graner, la Societat Artística i Literària de Catalunya, que va aglutinar un grup d’artistes, escriptors i col·leccionistes d’origen burgès que lluitaven per un art català conservador, en contraposició al modernisme. Des del 1900, aquesta Societat va fer una exposició col·lectiva anual a la Sala Parés fins el 1926, quan el grup es va dissoldre. El 1915 va obtenir la primera medalla a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid per Paisatge. Al voltant dels anys 20 feu estades a Valldemossa i a Eivissa, on retornà sovint fins que va morir. En el breu volum El que he vist a can Parés en els darrers quaranta anys: memòries d’Enric Galwey, publicat pòstumament (1934), explica nombroses anècdotes i testimonis sobre l’art i els artistes de l’època.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà