Isidre Nonell Monturiol

Representant molt genuí —i incomprès a la seva època— de la pintura postimpressionista catalana, fill d’un fabricant de pastes de sopa, es va formar com a pintor amb Lluís Mirabent i Lluís Graner. Més endavant, entre el 1893 i el 1895, va estudiar a l’Escola de Llotja, on va compartir classes amb alguns dels seus amics com Joaquim Mir. Amb ell i Sunyer, Pichot, Vallmitjana, Canals i Adrià Gual, va formar part de l’anomenada Colla del Safrà. En aquell moment, es va centrar a pintar paisatges de Sant Martí de Provençals i de Montjuïc, mentre col·laborava com a il·lustrador a L’Esquella de la Torratxa i a La Vanguardia, diari que li va organitzar la primera exposició individual al vestíbul de la redacció, el 1896. Durant una estada a Caldes de Boí amb Canals i Vallmitjana per treballar al balneari, es dedica obsessivament a dibuixar els habitants afectats de cretinisme, un tema que va esdevenir un gènere propi dins la seva trajectòria. Al cap d’un any marxa a París amb Ricard Canals, on participa en diverses exposicions i, ja retornat a Catalunya, al desembre del 1898 exposa dibuixos de retrats dels més desfavorits a Els Quatre Gats. El 1901 comença a pintar gitanes, un tema que esdevingué gairebé exclusiu en la seva producció pictòrica a partir de llavors. La seva primera exposició, el 1902, a la Sala Parés és un fracàs comercial i molt atacada per la crítica conservadora, que en rebutja la temàtica i els paràmetres estètics. Just un any abans de morir, víctima del tifus a l’edat de 38 anys, el 1910 les Galeries del Faianç Català de Barcelona li organitzen una gran exposició, la primera individual de pintura des del 1903, que finalment té un gran èxit comercial, és reconeguda per la crítica i on per primer cop es venen pintures seves a Barcelona.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà