La història, possiblement, no es distingeix gaire d’una trinxera. Amagats a la rereguarda, imaginem el futur com el soldat imagina l’enemic a l’altra banda del mur. En aquest solc que mai s’acaba, hi plouen bombes, hi cau metralla, s’hi aturen els morts, els residus de la guerra. Quan s’acaba el conflicte, intentem donar un sentit al que ha passat a través de totes aquestes despulles. Necessitem pensar que allò té un sentit. És una mirada des del sòl, des del subsòl, des del mateix punt de vista que el d’un cadàver. La fotografia que queda de l’esdeveniment és un altre residu de naturalesa diferent. La seva és una mirada mòbil, fins i tot aèria, nítida, distant. A la trinxera, el temps es projecta com una altra guerra: l’espera, el no saber. Els qui venim després intentem recol·lectar tots aquests fragments i fer-ne un discurs intel·ligible. L’historiador és un traductor, deia Benjamin. Arxivar un cas és clausurar-lo, mentre que arxivar la història és vivificar-la, no permetre que esdevingui carn morta ni que sigui instrumentalitzada ideològicament en una sola direcció. En aquest procés de vivificació, el document es transforma, s’escapa de si mateix i de qui el va arxivar. L’observador modifica l’objecte observat, canvia (el curs de) la història. La situació dels diferents elements del passat en el discurs també l’afecta, com també la seva posició en l’espai. La història és una trinxera on s’amunteguen els residus que, en mans de l’intèrpret, esdevenen una constel·lació de (nous) sentits. L’arxiu, d’aquesta manera, va en una doble direcció: cap al passat i cap al present.
La Història oficial, donant-nos la versió que més ha interessat als poders polític, religiós i econòmic (que engloba els dos anteriors i hi afegeix nova claca), no ha estat mai a la trinxera. La Història que el poder projecta és el retrat d’una expropiació contínua de la veu i del cos públic del sector de la població més desfavorit per qüestions de classe, de gènere, de cultura o de raça. Aquesta Història és sempre un relat expropiat, i per això l’historiador actual intenta reajustar-lo, resseguir-ne els passos, desfer-los per arribar a allò inaudit (no escoltat) del relat, a la veu dels altres. L’arxiu, així, esdevé un anarxiu, un espai multiforme, indefinit, d’acció mutant i col·lectiva.