Vicente Palmaroli González

Fill del pintor i litògraf italià Gaetano Palmaroli, es va formar a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid. Quan va morir el seu pare el 1853, el va succeir en la plaça de litògraf del Real Museo, institució precedent del Museo del Prado. El 1867 va visitar, amb la delegació espanyola, l’Exposició Universal de París, on va conèixer Ernest Meissonier, una de les seves principals influències. El 1857 va anar a l’Academia de España a Roma, on va formar part del grup de pensionats espanyols que es reunien al Caffè Greco. Des dels inicis, en ple període romàntic, Palmaroli es va anar apartant de l’estètica oficial a favor de temes més intimistes i escenes costumistes, més en la línia de Marià Fortuny. Durant uns anys va viure entre Madrid i Itàlia, on va realitzar obres que li van proporcionar un gran prestigi per la seva modernitat, com El sermón de la Capilla Sixtina, premiada amb la medalla de primera classe de l’Exposición Nacional de Bellas Artes del 1867. Va excel·lir com a retratista de la burgesia i la noblesa de l’època, des de la infanta Isabel de Borbó fins al rei Amadeu de Savoia. Instal·lat a París des del 1873 com a pintor de petits formats, es va traslladar a Roma en ser nomenat director de l’Academia Española de Bellas Artes. Més endavant, Palmaroli va ser director del Museo del Prado del 1894 fins a la mort, el 1896, dos anys durant els quals va augmentar considerablement el fons de la institució amb adquisicions d’obres tan importants com Garrot vil, de Ramon Casas.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà