Ricard Canals Llambí

De formació autodidàctica, es va matricular a la Llotja amb l’amic Isidre Nonell l’any 1893, però aviat van abandonar-la per sortir a dibuixar i pintar als suburbis de Barcelona, com Sant Martí de Provençals, amb Joaquim Mir, Ramon Pichot i Juli Vallmitjana, que formaven la coneguda “Colla de Sant Martí” o “del Safrà”, pels colors utilitzats en les seves obres. El 1897 va viatjar amb Nonell a París, on va exposar amb èxit. Instal·lat en aquella ciutat, on va establir amistat amb Picasso, va pintar per al marxant Charles Durand-Ruel quadres de temàtica costumista i de folklore espanyol, que a França es venien bé. L’any 1907 va tornar a Barcelona. La pintura de Canals recorda l’impressionisme francès, sobretot l’estil de Renoir, amb tons suaus i una gran riquesa de color i llum. Si bé és més sobri en els retrats, resulta més decoratiu en el paisatge, amb entonacions suaus, sobretot de verds i blaus. Amb els anys, el seu estil pictòric va anar derivant cap a un cert noucentisme. També va realitzar pintura mural, com un dels sostres de l’Ajuntament de Barcelona.
El 1891, a l’edat de quinze anys, ja va participar en la Primera Exposició de Belles Arts de Barcelona. Patrocinat per Durand-Ruel, va exposar el 1902 a Nova York. Des del 1907 va ser assidu de les exposicions oficials de Barcelona (amb sala especial a la del 1920), Madrid, París, Brussel·les i Gant. El 1933, la Sala Parés va organitzar una exposició pòstuma d’homenatge.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà