Pompeu Audivert Mir

Fou un artista de reputació internacional, conegut sobretot pels seus gravats impactants. El 1911 marxà amb els seus pares a Buenos Aires, on es formà i es nacionalitzà argentí, sense tallar, però, amb les seves arrels catalanes. No va ser, doncs, un exiliat polític, sinó un component més de la gran emigració catalana a Amèrica que hi hagué al segle XIX i principis del XX i que possibilità una base sòlida a l’exili del 1939. Ha estat considerat un dels més grans gravadors d’Argentina. La seva primera exposició la feu el 1929 a Buenos Aires, al Saló d’Amics de l’Art, i ben aviat, el 1932, rebé un premi molt important al Saló d’Aquarel•listes i Gravadors de la capital argentina. En aquella època, la seva obra estava molt influenciada pel surrealisme. Als anys quaranta viatjà per Xile, Perú, Colòmbia i Mèxic —país on residí del 1944 al 1947. Durant el 1948 i el1950 feu diferents estades a Europa, sobretot a França i Bèlgica. A Brussel•les li adquiriren la sèrie Via Crucis, que la crítica considera com el model de la seva maduresa tècnica i artística, ja que assoleix un estil molt personal de caràcter expressionista en el qual s’han vist reminiscències del romànic català. Posteriorment realitzà altres sèries de gravats de gran èxit com Els reis, del 1959 —fet amb la tècnica del burí sobre cel•luloide— o Els ocells, del 1962 —estampes de colors fetes amb la tècnica del linòleum. Aquell mateix 1962 obtingué el premi de l’Assemblea de Crítics d’Art de Buenos Aires i el 1967 el premi Facio Hébcquer de l’Acadèmia Nacional de Belles Arts de la capital argentina.

Utilitzà totes les tècniques de gravat —xilografia, burí, talla dolça, linòleum i aiguafort, entre d’altres— i utilitzà els suports més diversos —fusta, zinc, cel•luloide, etc.—, fruit del domini que tenia del mitjà. Això el va dur a publicar llibres com Técnica del grabado al buril (1948) o Gravat català al boix (1947), i fins i tot un volum sobre el gravat català publicat en anglès.

Sempre estigué vinculat a la comunitat catalana de l’exterior, fet que el portà a participar en la premsa de l’exili i de l’emigració, significativament a la revista Ressorgiment, impulsada pel també empordanès Hipòlit Nadal Mallol. No ha de sobtar, doncs, que a la segona meitat dels anys seixanta del segle XX —el 1969, en concret— fes un intent d’instal•lar-se a Catalunya, a Palamós, després d’haver fet algunes exposicions a Barcelona i a Madrid; però a finals d’aquell mateix any retornà a l’Argentina.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà