Pere Calders Rossinyol

Fou un dels escriptors més populars de la segona meitat del segle XX, gràcies a la gran acceptació que tingueren els seu contes, impregnats d’un humor que barreja situacions quotidianes amb elements inversemblants. Aquest èxit ha ocultat parcialment la seva faceta de dibuixant, que es manifestà ja de ben jove en estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, la Llotja (1929-1934). En aquella etapa treballà amb el dibuixant txec Karel Cerny i començà a col•laborar a la premsa de l’època amb dibuixos i articles. En esclatar la guerra, juntament amb el seu amic Avel•lí Artís Gener, Tísner, tingué un paper clau en la renovació de L’Esquella de la Torratxa, que aleshores, segons Jaume Capdevila, «augmenta significativament la seva qualitat gràfica i aconsegueix disparar el seu tiratge, bo i modernitzant el concepte de sàtira». Als anys trenta signava els seus dibuixos amb el pseudònim de Kalders. Afí al PSUC i voluntari a l’exèrcit republicà, al final del conflicte s’exilià primer a la República Francesa i després a Mèxic, a instàncies del poeta Josep Carner. A Mèxic no deixà la seva carrera literària i es casà en segones noces amb Rosa Artís, germana de Tísner. També continuà la seva activitat com a dibuixant i dissenyador gràfic a l’editorial UTEHA, empresa que no deixà fins al seu retorn a Catalunya el 1963. Col•laborà assíduament en diferents revistes de l’exili: Full Català, Xaloc, La Nova Revista i Pont blau, entre d’altres. El 1944 arribà a fundar la revista Lletres, juntament amb Josep Carner i Agustí Bartra, i fou editor dels Fascicles Literaris (1958-1959), dels quals era l’únic redactor. Per a les edicions de llibres fetes a l’exili dissenyà i feu la portada de diferents volums, com és el cas d’Odisseu, L’arbre de foc o Oda a Catalunya des dels tròpics, totes tres obres del poeta Agustí Bartra. La seva màxima popularitat com a escriptor li arribà amb el muntatge teatral Antaviana (1979), del grup Dagoll Dagom, fet sobre els seus contes, que tingué un èxit esclatant i que serví per difondre massivament el recull Cròniques de la veritat oculta (1955), reeditat aleshores.

L’experiència de l’exili a Mèxic, de més de vint anys, fou decisiva per a la seva trajectòria personal, professional i artística i la seva obra en quedà clarament marcada en títols com Gent de l’alta vall (1957), Demà a les tres de la matinada (1959), L’ombra de l’atzavara (1964) o Aquí descansa Nevares (1967). Joan Fuster afirmà: «És ben possible que, sense el pas per l’exili —sense l’escenari i sense els personatges que li proporciona Mèxic—, els contes de Calders haguessin derivat a factures més acostades a Poe, Pirandello o Kafka: al «conte filosòfic» tradicional. Mèxic li brindava una realitat d’interpretacions suggestives. Calders l’utilitza amb habilitat i exactitud: la barreja d’exactitud i d’habilitat —de malícia— és la caricatura».

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà