Manolo Martínez Hugué

Conegut per Manolo Hugué, o simplement Manolo, va ser un escultor noucentista i un personatge singular. Fill d’una mare amb pocs recursos que va morir jove i d’un pare alferes destinat a Cuba, va créixer als carrers de l’anomenat “barri xino” de Barcelona. El caràcter murri i les innombrables anècdotes que se’n conten li han eclipsat sovint l’obra, d’una gran solidesa. El 1901 va marxar a París i al cap de poc l’hi va seguir l’amic Pablo Picasso; instal·lats tots dos a Montmartre, hi van viure la bohèmia i hi van passar molta misèria. Va ser a París on, de la mà del galerista Daniel-Henry Khanweiler, va començar a gaudir de reconeixement. Si bé va rebre influències avantguardistes —com s’observa en algunes obres amb una geometrització del volum que les apropa al cubisme—, la seva producció escultòrica és noucentista. Amb figures de formes fermes i amb personatges sorgits de l’imaginari popular, com manolas, bailaoras i toreros, però també amb maternitats, masoveres i nus femenins. L’any 1910 es va instal·lar a Ceret, on convocà amics com Picasso, Braque o Pichot. El 1928 es va traslladar a Caldes de Montbui, d’on era la seva àvia, i la seva escultura va anar guanyant en naturalisme i espontaneïtat. Va dur a terme també una remarcable activitat de disseny de joies.
Va exposar a Barcelona, a Terrassa, a Sabadell i, a través del marxant Khanweiler, a Berlín, a Nova York, a París, a Venècia, a Zuric i altres ciutats. Se n’han muntat exposicions antològiques al Museu d’Art Modern de Ceret (1957) i a la Fundació Caixa de Catalunya (1990).

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà