Josep Bartolí Guiu

Prestigiós dibuixant ja als anys trenta del segle XX, col•laborà en diferents revistes barcelonines com L’Esquella de la Torratxa, La Humanitat o L’Opinió. Durant la Guerra Civil fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), però ràpidament partí cap al front. Formà part de la companyia que cobrí militarment el gran èxode del 1939 del bàndol republicà fins a la frontera amb la República Francesa. Un cop a l’altra banda, fou reclòs en diferents camps de concentració (Ribesaltes, Sant Cebrià i Agde), d’on aconseguí escapar. Finalment, el 1942 pogué embarcar-se en el vaixell Nyassa i arribar a Mèxic, a Veracruz. Gràcies a una carta de recomanació del seu amic Narcís Molins i Fàbrega, membre de la direcció del POUM, pogué ser part del nucli d’artistes i intel•lectuals que es reunien al voltant de Diego Rivera i Frida Kahlo. A Mèxic, també establí contacte amb altres artistes catalans amics, com Marcel•lí Porta o Francesc Camps Ribera. Així mateix, es desvinculà del PSUC i s’acostà a nuclis socialistes crítics amb l’ortodòxia soviètica. El 1944 publicà els dibuixos del llibre Campos de concentración, amb textos de Molins i Fàbrega, molts d’ells fets durant la seva estada als camps d’internament de la República Francesa.

A partir del 1946 s’instal•là a Nova York, on col•laborà a la revista Holiday —una de les més populars del moment— durant més de vint anys. Aquell mateix any, inicià una relació sentimental amb Frida Kalho —aleshores a Nova York convalescent d’una operació—, que durà fins al 1952. Col•laborà com a escenògraf i figurinista a Hollywood i combinà les seves estades a Mèxic i als Estats Units. Després de diferents estades a Europa i de casar-se el 1953 a Mèxic amb Michelle Stuart, de retorn a Nova York, el 1958, establí contacte amb pintors adscrits a l’expressionisme abstracte: William de Kooning, Jackson Pollock, Franz Kline i Philip Guston. No ha de sobtar, doncs, que la seva pintura de principis dels anys seixanta estigués molt influenciada per l’abstraccionisme, per bé que a finals d’aquella mateixa dècada retornà a una figuració crítica.

La seva participació a la premsa d’exili fou molt intensa, especialment a l’adscrita al moviment socialista com Mundo Socialismo y Libertad (iniciada el 1943) o Gauche Européenne (1953-1958), totes dues impulsades per Enric Adroher i Gironella; i també a Ibérica (1955-1961), dirigida per Victòria Kent. A la mort de Franco, retornà diferents vegades a Catalunya, però finalment no s’hi pogué instal•lar, com era el seu desig. El 1982 se li feu una primera gran exposició a Terrassa i el 1989 ell mateix feu una important donació de dibuixos a l’Ajuntament de Barcelona. Tanmateix, no va ser fins després de la seva mort, el 2002, que es realitzà una gran retrospectiva a la capital catalana —amb un catàleg extraordinari—, a instàncies de seu amic Jaume Canyameres.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà