Joaquim Mir Trinxet

Un dels grans paisatgistes catalans de la primera meitat del segle XX, amb un domini molt especial del color i de la llum, que l’ha fet encasellar com a postimpressionista. Ben altrament, la trajectòria de Mir va molt per lliure i és molt personal. Al contrari de la majoria dels seus col·legues, mai no va anar a fer la típica estada a París ni a Roma. Nascut en una família que tenia un petit negoci de merceria i sastreria, Mir va haver de lluitar contra l’oposició familiar al fet d’esdevenir artista. Va estudiar al taller de Lluís Graner i més endavant a l’Escola de Llotja. Des dels inicis va aprofitar per a pintar en plein air als barris suburbials de Barcelona, amb un grup d’amics —Sunyer, Pichot, Vallmitjana, Canals, Adrià Gual, Nonell— que amb el temps es va anomenar “la Colla del Safrà” per la preponderància del tons ocres i grocs a les teles. En l’ambient d’Els Quatre Gats, va conèixer les tendències europees. El 1900 es va traslladar a Mallorca, on va fer una estada de quatre anys que resultà fonamental per a la consolidació d’un llenguatge pictòric propi. També fou una estada tenyida de llegenda, perquè visqué com un ermità a Sa Calobra, on patí una caiguda que probablement fou l’origen d’una malaltia que el va portar a un ingrés de dos anys a l’Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus. Un cop guarit, s’instal·la al mateix Camp de Tarragona a partir del 1906. Consagrat com a artista, després d’unes estades a Mollet del Vallès i a Caldes de Montbui, s’instal·la definitivament, a partir del seu casament el 1921, a Vilanova i la Geltrú, on pinta nombrosos paisatges, si bé regularment fa estades per pintar indrets de la Costa Brava, Miravet, Montserrat i Andorra. La seva fama ja és internacional i exposa a ciutats com Amsterdam, París, Londres, Washington i Filadèlfia.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà