Francesc Domingo Segura

Fou un pintor i dibuixant ja consolidat al primer terç del segle XX. Es formà a l’Escola de Bells Oficis de Barcelona i també rebé el mestratge de Francesc Galí. Se l’ha considerat un artista adscrit al noucentisme, pròxim a l’estètica de l’art-déco. El 1918 entrà a formar part de l’Agrupació Courbet —que integrà figures com Joan Miró, E. C. Ricart, Rafael Sala, J. Llorens Artigas o J. F. Ràfols—, grup caracteritzat pel seu inconformisme i per la voluntat dels seus joves membres de veure reconeguts els mèrits artístics. El 1920, seguint la via que havien emprès altres membres de l’agrupació, anà a París, on després d’una etapa influenciada per Cézanne, s’acostà al cubisme. A partir del 1921, la seva obra s’exposà al Saló dels Artistes Independents de la capital francesa. El 1927 es vinculà amb la Sala Parés i la primera dècada dels trenta fou un període d’èxits i reconeixements. En aquells moments, la seva figuració s’acostà a les representacions del món obrer i popular. En esclatar la Guerra Civil del 1936-1939, tingué una participació destacada en aquell període bèl•lic i revolucionari, ja que fou el secretari del Sindicat d’Artistes, Pintors i Escultors de Catalunya. Però no s’exilià el 1939. Restà a Catalunya i fou aleshores, durant els anys quaranta, que realitzà la seva sèrie sobre els pescadors de Tossa que la crítica considera com un dels seus moments de plenitud artística. El seu estil de maduresa ha estat definit per l’estudiosa Natàlia Barenys com un «plasticisme espiritual»; mentre que altres crítics han parlat de «constructivisme figuratiu».

Acabada la Guerra Mundial i consolidat el dictador Franco en el poder, decidí marxar cap a Amèrica a l’inici dels anys cinquanta. El 1951 arribà a Buenos Aires, on s’estigué divuit mesos per passar després al Brasil. Allà fixà la seva residència a São Paulo, on impartí classes de gravat, fundà una galeria d’art i impulsà la creació del Grupo Bisonte amb altres artistes, entre els quals hi havia el també català Pere Tort. Del Brasil estant, col•laborà amb les publicacions de l’exili, significativament a Ressorgiment, editada a Buenos Aires i per a la qual realitzà les portades dels anys 1952 i 1956. Així mateix, feu les il•lustracions per a l’edició brasilera del llibre Màrsias i Adila (1965), del poeta Agustí Bartra.

El 1967 es volgué instal•lar a Catalunya, però només hi restà durant uns mesos per retornar al Brasil, on era una figura ben reconeguda. En aquest període en terres catalanes exposà a la galeria Syra i realitzà un retrat d’Antoni Gaudí, encarregat pel Col•legi d’Arquitectes de Catalunya.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà