Francesc Camps Ribera

Als anys vint del segle XX ja s’havia guanyat un nom en el panorama artístic barceloní. Fou un dels impulsors de grup Nou Ambient, creat el 1919 i que es proposà una reinterpretació de les grans figures de la pintura catalana precedent, com Fortuny, Martí Alsina o Isidre Nonell. Ja en aquells moments la crítica destacà els seus bons dots i establí un paral•lelisme entre les seves obres i les de la primera època de Joan Miró, amb qui compartí estudi. Sobre aquest paral•lelisme entre els dos artistes, un crític actual com Francesc Miralles ha assenyat que «no és gratuït, ja que algunes obres d’aquells primers moments d’ambdós pintors tenien plantejaments similars». El 1925 exposà a la Galeria Dalmau i als anys trenta entrà a formar part del grup dels evolucionistes, amb els quals exposà a Madrid el 1932. Aquell mateix any, entrà al Grup d’Artistes Independents. En esclatar la Guerra Civil del 1936-1939, fou membre del Consell de Belles Arts i Arts Aplicades de Catalunya, en representació del sindicat UGT. El 1937 s’exilià a França i el 1939 es pogué traslladar a Mèxic, on continuà la seva carrera artística en l’àmbit de la pintura, l’escultura, la ceràmica i el collage, però també de l’ensenyament, ja que feu classes a l’Institut Nacional de Mèxic i tingué un taller de restauració. Així mateix, publicà estudis i feu nombroses conferències sobre l’art indígena mexicà, el colonial i l’art contemporani català. Juntament amb altres pintors exiliats, el 1945 fundà el Circulo de Bellas Artes. Col•laborà de manera assídua a la premsa d’exili, sobretot a Pont blau. A la segona meitat dels anys setanta del segle passat, s’instal•là definitivament a Catalunya. El 1982, el Museu de l’Empordà li dedicà una exposició monogràfica i el 1986 se li dedicà una exposició antològica a la Caixa de Barcelona. L’any abans, el 1985, rebé un homenatge dels artistes mexicans.L’obra de Camps Ribera estigué molt marcada per l’empremta d’Isidre Nonell, de qui havia estat alumne entre el 1907 i el 1908. Una influència que es fa visible encara en algunes de les pintures realitzades a l’exili, com és el cas de les figures femenines que es presenten a l’exposició. No en va, la crítica ha remarcat que el seu fou un «realisme de traç nonellià». Es tractava d’un influx conscient i volgut i per això no ha de sobtar que fos un dels principals promotors de l’exposició que el 1922 se celebrà a Barcelona per tal de reivindicar Nonell i treure’l de l’ostracisme que patí la seva obra després de mort.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà