Esther Boix Pons

Va néixer a l’Alt Empordà, ja que al pare, Francesc Boix Gal·lís, de la Cellera de Ter, l’havien destinat com a secretari d’ajuntament al poble de Llers. La mare, Mariàngela Pons Solà, era d’Amer. Esther va ser la gran de tres fills. Al cap de dos anys la família es va traslladar a Anglès i poc temps després, Esther es va veure afectada per una poliomielitis greu amb efectes de per vida i que la va convertir en una gran lectora. L’any 1935 ja vivien a Barcelona. Durant la Guerra Civil, la família va enviar els fills a Anglès. Després de la guerra, el 1943, amb vint anys, Esther Boix va entrar a la Llotja i dos anys després a l’Escola Superior de Belles Arts, on es va graduar el 1951. Hi va fer grans amistats i va formar un cercle de tertúlia amb el pintor i poeta Ricard Creus, amb qui es casaria, i amb l’escultor Josep M. Subirachs i Mercè Vallverdú.
Amb més de setanta anys de producció, l’obra en pintura, dibuix i gravat d’Esther Boix es pot situar en els corrents figuratius que es van donar a Catalunya des de finals dels anys quaranta fins als setanta. Fins i tot en les restriccions estètiques del franquisme, es van generar una sèrie d’opcions d’arrel figurativa autènticament renovadores. Ja als setanta, quan l’abstracció i el conceptualisme van guanyar terreny, mai va renunciar a la figuració.
En línia amb Paul Klee, a qui citava sovint, Esther Boix entenia la pràctica artística com alguna cosa molt a prop de la vida. “L’art només pot residir en allò que és un document humà, mai no ha de ser una especulació”, explicava amb els anys. I també: “Jo sempre he fet una obra autèntica, he pintat des de dintre meu”.
Dins d’aquesta figuració renovadora, com la va qualificar Daniel Giralt-Miracle, hi ha un primer moment, des del 1946 fins al 1970, més clàssic i acadèmic, en què Esther Boix pinta allò que té a la vora: interiors, persones i objectes, amb un aire que recorda les escenes serenes de Joaquim Sunyer, però també un cert fauvisme. Pinta retrats de personatges solitaris, qui sap si en una projecció del seu dolor físic i el debilitament progressiu per la malaltia. Ja als anys setanta, i en un segon moment, seva la pintura es fa més sensorial, menys rígida i més intensa, inconformista i agressiva. Amb el temps, parlava d’aquests anys com un moment de presa de consciència social. Un dels personatges referents d’aquest moment és la poesia de Gabriel Ferrater, a qui dedica, juntament amb Ricard Creus, més d’un retrat. Finalment, i en un tercer moment, des de finals dels anys setanta i fins als 2000, la seva obra es fa més lírica, introspectiva i serena, amb un domini constructiu i cromàtic més gran. Boix pinta paisatges de tons tènues i sovint de format vertical, però també ciutats, persones i tot allò que té a la vora. Acostuma a treballar en sèries, centrades en Venècia, Barcelona, la vall del Corb i la Fageda d’en Jordà, Eivissa, Holanda, els coloms o el paisatge del seu Empordà d’origen, com Voltes a l’Empordà i Terres de mar.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà