Enric Climent Palahí

Els seus estudis formatius com a artista els feu a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, de València. El 1919 es pogué traslladar a Madrid per estudiar a l’Escola de San Fernando. El 1924 anà a París i s’hi estigué durant dos anys, on realitzà alguns dissenys d’òperes i establí un contacte directe amb el món artístic d’aquella capital. Un altre cop a Madrid, es vinculà a moviments d’avantguarda com la primera Escola de Vallecas, feu il•lustracions per a llibres i publicà dibuixos humorístics per a la revista Blanco y Negro. Els anys trenta marcaren un període de prestigi creixent, gràcies a la seva participació a les exposicions de «Los Ibéricos», celebrades a Sant Sebastià (1931), Copenhaguen (1932) i Berlín (1933), i en altres mostres a París i Venècia el 1936. No ha de sobtar, doncs, que fos un dels artistes escollits per ser presents al famós Pavelló de la República Espanyola de l’Exposició de París del 1937. Exiliat el 1939, arribà a Mèxic el 1940, on s’estigué durant quaranta anys fins a la seva mort, per bé que a partir del 1964 feu diverses estades a Alacant. Poc temps després de la seva mort, el 1983, se li dedicà una exposició monogràfica al Palau de Belles Arts de Mèxic i més recentment, el 2015, el Museu de la Ciutat de Mèxic li dedicà una retrospectiva.

Un cop establert a Mèxic, la seva pintura abandonà les formes avantguardistes que havien caracteritzat la producció artística dels anys vint i trenta, per adoptar el realisme propi dels anys quaranta. La seva intenció era la de consolidar-se com a pintor professional al nou país d’acollida. És precisament d’aquesta primera etapa d’exili que segurament daten les pintures que presentem en aquesta mostra. Als anys cinquanta, amb un nom ja fet, tornà a abordar formes més pròximes a l’avantguarda per evolucionar, a la dècada dels seixanta, cap a una proposta més personal que ha estat molt valorada per la crítica, la qual hi ha vist una mena de síntesi de les èpoques anteriors. A la darrera dècada de la seva vida, la seva obra adoptà un retorn a una figuració de colors més difuminats. D’aquesta època daten també el que ell anomenà «divertiments», un seguit de dibuixos acolorits que semblen la culminació de la seva producció en aquest mitjà expressiu. De fet, conreà el dibuix de manera magistral al llarg de la seva vida, però els seus dibuixos foren poc coneguts pel gran públic, si descomptem els que feu per a la premsa madrilenya publicats als inicis de la seva carrera artística.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà