Avel·lí Artís Gener

Més conegut actualment com a escriptor i periodista, desenvolupà la seva activitat com a dibuixant —amb el pseudònim de Tísner— ja a la dècada dels anys trenta del segle passat, durant la qual adquirí un gran prestigi com a ninotaire. En aquells moments publicà a les revistes de més èxit: L’Esquella de la Torratxa, Papitu, El Be Negre i La Campana de Gràcia, entre d’altres. Participà a la Guerra Civil del 1936-1939 en el bàndol republicà i arribà a ser tinent coronel. Exiliat el 1939, fou internat al camp de Prats de Molló, d’on fugí i passà a Tolosa de Llenguadoc. Seguidament s’exilià a Mèxic, on es va estar gairebé vint-i-set anys, ja que no retornà a Barcelona fins el desembre del 1965. A Mèxic hi desenvolupà una àmplia activitat artística: pintor, caricaturista, dibuixant publicitari, dissenyador i escenògraf per al teatre, el cinema i la televisió; i fins i tot arribà a concebre un sistema de dibuixos animats que anomenà «marioneta plana». Així mateix, conreà el periodisme, ja que col•laborà activament en la premsa de l’exili i dirigí la Nova Revista (1955-1958). Fou també a l’exili on inicià la seva trajectòria com a narrador, amb 556 Brigada Mixta (1945); una activitat que desenvolupà després del seu retorn a Catalunya.A l’etapa de la preguerra es va formar artísticament a la Llotja, on també coincidí amb Pere Calders, a qui coneixia del Col•legi Mossèn Cinto i amb qui feu una amistat de per vida. Dels ensenyaments rebuts reconegué, anys després, que només li havien interessat la composició decorativa i la perspectiva. A l’exili mexicà realitzà nombroses pintures i arribà a fer unes disset exposicions en solitari, la primera de les quals en una galeria del carrer de Venustiano Carranza, que tingué un gran èxit. Els temes de les seves pintures eren impregnats de la realitat en què vivia, ja fossin paisatges urbans com en el cas de Chapultepec, indrets suggestius com Tres Marías o bé els mercats tradicionals, anomenats tianguis en llengua nàhualt. No en va, d’ell digué l’escriptor Vicenç Riera Llorca que «de tots els catalans que van anar a petar a Mèxic, Artís Gener és el que s’hi va adaptar millor, el que se sentia més a casa seva». Aquest sentiment d’identificació amb el país d’acollida també quedà palès a la seva obra literària, en títols de narrativa com Paraules d’Opoton el Vell (1968) —on són els asteques els que «descobreixen» la península Ibèrica— i sobretot en els tres volums de les seves memòries Viure i Veure (1989-1991).

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà