Antoni Sbert Callao

Fill del conseller de la Generalitat Antoni Sbert i Massanet i de Pepita Callao, arribà a Mèxic amb el seus pares el 1942. S’hi formà, per tant, com a persona i com a creador. No ha estat un pintor professional, sinó que la plàstica, com va assenyalar Montserrat Galí, se la prengué «com una activitat molt important a nivell personal, però mai com a font d’ingressos». Però sí que feu nombroses exposicions, algunes amb força èxit. Malgrat aquest seu posicionament marginal en relació amb la professionalització artística, la mateixa Galí remarca que és «un pintor considerat en totes les històries de l’art mexicà que parlen de pintura abstracta». La seva formació en l’abstraccionisme no fou fàcil, ja que com ell mateix assegurà: «No vaig anar a cap acadèmia perquè a les escoles encara dominava l’ensenyament basat en l’escola mexicana de pintura i per mi allò era insuportable». El mestratge d’altres autors fou decisiu en la seva orientació. Ell mateix cita Vicente Rojo i, sobretot, Antoni Tàpies: «Tàpies és per a mi el gran mestre».Professionalment, Sbert despuntà en el món del cinema mexicà com a realitzador, guionista i fins i tot actor ocasional. Durant força temps fou assistent de direcció, fins que realitzà la seva òpera prima, Sin salida, el 1970. També dirigí Los doce malditos (1972) i Crònica de un sin amor (1972), basada en la novel•la La dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas.El vincle personal amb Abelard Fàbrega i la seva esposa Joana Just fou ben estret i serví perquè no es desvinculés ni de la cultura ni de la llengua catalanes. Ell mateix ho va reconèixer: «A casa es parlava el castellà perquè la meva mare era madrilenya, però jo prenia classes de català amb els Fàbregas i l’entenc i el llegeixo bé».

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà