Ángeles Santos Torroella

Ángeles Santos Torroella va ser una de les joves revelacions de l’avantguarda espanyola d’abans de la guerra. Tot i que després la seva pintura va derivar cap a un treball més acadèmic, quan va despuntar, amb només disset anys, va ser una vertadera revelació. Reconeguda per intel·lectuals i artistes com Gómez de la Serna o García Lorca, una intervenció paterna amb reclusió psiquiàtrica inclosa, va clausurar una trajectòria pictòrica d’una gran modernitat.
Era la gran de vuit germans, entre els quals el crític d’art Rafael Santos Torroella. La mare, Aurèlia Torroella Rodeja, era de Portbou, d’una família amb una agència d’importació i exportació. El pare, Julián Santos Estévez, fill de la Salamanca rural, va arribar a Portbou destinat com a inspector de duanes i va conèixer la filla dels Torroella. A Portbou s’hi van estar poc, ja que als agents de duanes els canviaven sovint de destí. Van viure a diferents punts de la Península, on van anar naixent filles i fills. Per a Ángeles Santos, la casa dels avis a Portbou va ser l’únic referent estable. Amb quinze anys i uns quants destins viscuts, van arribar a Valladolid, on va aprendre a pintar –ja havia quedat clar que hi tenia interès i habilitat– amb un pintor italià de nom Cellino Perotti. Els primers quadres que mostren una certa intenció pictòrica són de 1928: retrats familiars de figures rotundes en teles de grans dimensions. Aviat li van fer algun encàrrec i la van convèncer per exposar alguns quadres, celebrats a la premsa local. Aconsellat per un valorat escriptor i periodista de Valladolid, Francisco de Cossío, el pare va permetre que la seva filla de disset anys es dediqués exclusivament a pintar.
Va començar així l’etapa més prolífica i fulgurant d’Ángeles Santos: dos anys, entre 1928 i 1930, d’una producció i d’una modernitat que van meravellar part de la intel·lectualitat del país. Ángeles Santos va pintar quadres extraordinaris com Un món (1929), que és al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid i La terra, que és al Museu de l’Empordà, dues composicions de figures i escenes d’un surrealisme màgic que condensen la veritat de la gran comèdia humana. Va pintar també autoretrats d’una extrema lucidesa visual, com el de 1928, però també amb personatges monstruosos i deformes com els de Cena familiar (1930), o dones perillosament modernes com les joves amigues de Tertulia (1929), propers aquests dos a l’anomenada Nova Objectivitat alemanya. Una producció prolífica que abasta també el món de la infància, qui sap si perquè en el context familiar, rere d’ella en venien set més. Excepte algun quadre com el de les dues nenes i el nen asseguts en una escala, la d’Ángeles Santos és una infància, com a mínim, inquietant, amb quadres sorprenents com Nena dormint (1929), Dos germans, Cap de nena i La nena morta, tots de 1930.
Quadres que es van veure en una exposició col·lectiva a Valladolid el 1928, i una primera d’individual el 1929, també en aquesta ciutat. El mateix 1929 en va venir una altra a Madrid, al Salón de Otoño, on es va exposar Un món. Aviat va córrer la veu i Ramón Gómez de la Serna, Jorge Guillén, Federico García Lorca i Juan Ramón Jiménez van cartejar-se amb aquella noia de divuit anys o van anar a Valladolid a conèixer-la. Un ressò difícil d’encaixar per a qui tot just començava i ho feia en una ciutat provinciana i tancada. Juan Ramón Jiménez, a qui havia impressionat profundament Un món, va escriure com el va impactar el quadre a Españoles de tres mundos. Viejo mundo, nuevo mundo, otro mundo. Caricatura lírica (1914-1940): “Alguno se acerca curioso a un lienzo y mira por un ojo y ve a Ángeles Santos corriendo gris y descalza a la orilla del río. Se pone hojas verdes en los ojos, le tira agua al sol, carbón a la luna. Huye, viene, va. De pronto, sus ojos se ponen en los ojos de las máscaras pegados a los nuestros. Y mira, la miramos. Mira sin saber a quién. La miramos. Mira”.
L’efecte va ser una compulsiva activitat pictòrica d’Ángeles Santos, que intentava equilibrar les ganes de conèixer i d’experimentar tot allò que sonava a avantguarda amb el cada dia del seu context vital petit i tancat. “Recuerdo mi habitación. Yo pintaba sin ver a nadie. […] Pinté sin parar. […] Volví a crear lo creado.” Pintava i llegia. Juan Ramón i el Romancero gitano que li havia portat Lorca, la revista Cahiers d’art, que reproduïa quadres de Picasso, Miró i les avantguardes, que l’anaven distanciant de tot allò que tenia a la vora.
Pressionada pel ressò de la seva pintura, pels recels familiars i per la contradicció entre un món i un altre, un capvespre va marxar de casa. “…Y después me iré por el campo, huyendo de que me quieran convertir en un animal casero.” (escriu a Gómez de la Serna) Però la Guàrdia Civil la troba i la fa tornar. Arran d’aquest fet, el pare va manar un ingrés psiquiàtric a Madrid i la destrucció de part dels seus quadres. La reclusió dura uns dies, fins que Ramón Gómez de la Serna va protestar públicament en un article a La Gaceta literaria: “La genial pintora Ángeles Santos, incomunicada en un sanatorio”. Fora del psiquiàtric, la família la va portar a Barcelona, on va conèixer el pintor Emili Grau Sala, i es va casar. Quan va tornar a la pintura, al cap d’un temps, va pintar retrats costumistes i quadres de flors. Mai més va tornar a la modernitat.
Ángeles Santos es va exiliar a París amb Emili Grau Sala, republicà convençut. Va tornar ella sola per tenir el seu fill Julián i durant anys va deixar de pintar. Va recuperar la pintura als anys seixanta, fins que va morir amb cent dos anys. Pintora de paisatges, marines, interiors urbans i jardins, quan, a cada entrevista algú li demanava per aquella noia que havia pintat Un món, ella ja no s’hi reconeixia.

Aquestes obres formen part de la col·lecció del Museu de l’Empordà