LÒGICA CREATIVA

Si bé som tots conscients que aquest any 2020 ha suposat un sotrac rellevant a tots nivells en les nostres vides i que, malauradament, serà recordat per la pandèmia de la COVID-19 i per totes les seves conseqü.ncies en matèria sanitària, també hem de prendre consciència que existeix una lògica creativa de la qual des de Figueres i l’Alt Empordà no ens podem, ni volem, sostreure. Mirar endavant no només és lícit sinó una obligació, i reprendre l’activitat cultural de ben segur que és un al·licient per a les ànimes sensibles.

Tot i que hi ha hagut retards i que en algun moment patíem per si no hi podia haver una represa en matèria de cultura, afortunadament el catàleg que tenen a les mans desmenteix aquestes pors. És més, probablement, que aquesta represa vingui de la mà d’Empordoneses és una notícia que té un caire de premonició, agradable i màgica premonició.

Trenta artistes –sota la idea, el record, el mestratge i la trajectòria d’un figuerenc il·lustre, Narcís Monturiol– han aplicat aquesta lògica creativa que ens permet gaudir d’aquest catàleg inspirat en l’exposició que té lloc a la Sala d’exposicions l’Escorxador de Figueres. Un treball coral que també ha comptat amb la col·laboració entre administracions per dur-se a terme, especialment l’Ajuntament de Figueres i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà. I és que l’esperit de col·laboració és el que potencialment ens donarà més resultats. N’estem segurs.

Empordoneses ha estat també, des de la seva primera edició ja fa més de deu anys, un projecte transversal, artísticament parlant, i amb voluntat de tenir presència territorial en les seves darreres edicions. Aquests dos aspectes –transversalitat i territorialitat– ja es troben plenament integrats en l’essència d’aquest moviment artístic.

El bicentenari del naixement de Narcís Monturiol ha permès elaborar un relat on la inspiració de cadascun dels participants ens descobreix un aspecte de la singular personalitat i trajectòria del figuerenc que va inventar el primer prototipus de submarí. L’atzar ha volgut que l’efemèride coincideixi en un moment extraordinàriament convuls per a tothom, a causa de la crisi sanitària provocada per la pandèmia, primer, i per la crisi econòmica i social que se n’ha derivat. Però si Monturiol va tenir problemes, molts problemes, per poder tirar endavant els seus projectes i invents, la gent d’Empordoneses tampoc ha defallit i, finalment, l’exposició commemorativa es pot presentar públicament i s’immortalitza en el present catàleg.

Quin ha de ser el paper de l’art en el moment actual? Doncs igual que fa uns mesos, cal exposar-lo, cal posar-lo a l’abast de tothom, com tota activitat cultural. L’art genera emocions, sentiments. Sempre ens transmet alguna cosa o ens provoca una reacció. En uns moments crítics com els actuals cal seguir potenciant-lo, en el nostre cas des de les institucions públiques. Perquè no podem oblidar que l’art, la cultura, també ens salven.

Alfons Martínez i Puig
Regidor de Cultura i Turisme de l’Ajuntament de Figueres

Josep Maria Bernils i Vozmediano
Conseller de Cultura i Memòria Històrica del Consell Comarcal de l’Alt Empordà

UN ART PERISCÒPIC

El dia 28 de setembre de 2019 celebràvem, a l’Auditori dels Caputxins, el tret de sortida de l’Any Monturiol per commemorar el bicentenari del naixement d’aquest insigne figuerenc. Poc ens esperàvem el que vindria uns mesos després i que faria que la celebració quedés en unes poques accions, una d’elles l’exposició i el catàleg que teniu a les mans, editat conjuntament per l’Ajuntament de Figueres i el Consell Comarcal de l’Alt Empordà.

Amb els anys, Empordoneses s’ha convertit en una comunitat d’artistes que aplega pintors, escultors, performers, escriptors, poetes… A partir de la mediació de Pilar Farrés i Enric Tubert, ànimes del projecte, en cada edició i a través de l’art s’analitzen diferents aspectes de l’actualitat, des del canvi climàtic als smartphones, des de la mateixa comunitat a figures il·lustres com la que ens ocupa aquest any, Narcís Monturiol.

Monturiol ha passat a la història per ser l’inventor del primer submarí tripulat, però va tenir altres dedicacions en les quals va destacar, com el periodisme o la política. També es va atrevir amb la pintura, seguint les lliçons de Ramon Martí Alsina a Cadaqués.

La trentena d’artistes que conformen l’edició d’enguany d’Empordoneses s’han inspirat en algun dels aspectes de la figura de Monturiol per, amb les seves obres, retre-li homenatge. El recorregut a través de l’exposició ens porta des del fons marí, com no podria ser d’altra manera, fins a la reflexió sobre la utopia, però també hi són presents el paisatge o el retrat mitjançant la pintura, la instal·lació, la videocreació i l’escultura.

Empordoneses és un espai per treballar plegats a través de la creativitat, un projecte fet des de la passió per l’art i pensat per a la reflexió. L’ull del periscopi artístic emergeix a la Sala d’exposicions l’Escorxador de Figueres i ens dona l’oportunitat de conèixer les obres d’uns creadors que beuen, sense excepció, de la mateixa font. Amb ells, Narcís Monturiol reviu en totes les seves facetes.

Eduard Bech i Vila
Director del Museu de l’Empordà de Figueres

IMMERSIÓ!

HOMENATGE A NARCÍS MONTURIOL

La possessió d’una idea, per genial que sigui, no té gens d’importància. Hem de mirar de transformar-la desesperadament en «accions». Sols d’aquesta manera la posseirem.
Robert Musil

Aquestes paraules de Robert Musil (1880-1942), enginyer de formació, psicòleg, editor, pensador utòpic, escriptor de referència i creador del mític antiheroi anomenat Ulrich, ens remeten directament a l’actitud des de la qual Narcís Monturiol va orientar la seva vida amb el doble objectiu de dominar la natura i de millorar la condició humana.

De fet, posseir «de veritat» una idea pot semblar-nos un objectiu inabastable, com inassolibles solen ser alguns dels objectius que persegueixen els artistes, però ells saben molt bé que només esdevindran transcendents si persisteixen en el seu intent. La clau per aconseguir quelcom realment significatiu radica, doncs, com diu Musil, a passar a l’acció, a transformar la idea en una acció concreta.

La qüestió, però, és que quan qui passa a l’acció és l’artista, aquest pretén el doble objectiu d’interpel·lar l’espectador i de ser transcendent. Això comporta assumir el que explica tan bé Antoni Llena (Barcelona, 1943) quan diu: «Les coses fetes amb voluntat artística sols arribaran a ser art si esdevenen cruïlla, val a dir: punt de trobada i de vertigen alhora. Bellesa de la trobada, basarda de l’origen».

Fent seva l’acceptació d’aquesta paradoxa, des de ja fa onze anys Empordoneses –el projecte creat i gestionat per Pilar Farrés– segueix en la seva línia de proposar un repte al col·lectiu d’artistes seleccionats. En aquesta ocasió, sota el títol IMMERSIÓ! Homenatge a Narcís Monturiol l’objectiu escollit és el de capbussar-se en la personalitat polièdrica d’aquest figuerenc il·lustre i, de retruc, reflexionar a l’entorn del paper de l’art com a eina d’homenatge, com a factor de memòria.

Amb aquest objectiu comú, des de perspectives molt diverses i des de llenguatges dispars l’exposició reuneix trenta aproximacions plàstiques a la figura de Narcís Monturiol. El resultat és una suma d’idees transformades en acció i construïdes amb la voluntat d’esdevenir la cruïlla de què parla Antoni Llena. Una immersió coral en el personatge i la seva particular visió del món i dels reptes amb la qual Empordoneses espera contribuir a l’actualització i posada en valor de la figura de Narcís Monturiol i, alhora, aspira a seguir essent un referent en el calendari cultural empordanès, una presa del pols de la vitalitat artística d’aquest territori.

Els artistes

La proposta escultòrica d’Alfonso Alzamora titulada L’escala de l’enteniment, consistent en 36 cubs d’alumini, compara l’aportació de Ramon Llull al món de la ciència i del pensament europeu amb la d’aquest científic de talla humanística que va ser Narcís Monturiol.

Ester Baulida presenta Fado, un vídeo carregat de lirisme que planteja la gran distància que sol haver-hi entre allò que Monturiol va fer, mogut per la il·lusió d’una revolució capaç de millorar la humanitat, i el que el món li va retornar. La cançó popular portuguesa que sona es lamenta d’aquesta injustícia.

Laia Bedós Bonaterra, amb Somniant el possible, crea una peça resolta amb el seu llenguatge colorista i expressiu en la qual Monturiol, assegut en una cadira, observa com s’ha materialitzat la idea originàriament utòpica imaginada per ell.

Amb Mar i lletra, Gustau Carbó Berthold aborda dos aspectes de la personalitat de Monturiol, la d’inventor i la d’editor. La peça evidencia un gran domini
de les textures i el collage matèric i evoca aquesta doble dimensió científica i humanista.

Interessat per la cultura pop i per la iconografia dels anys seixanta del segle passat, Joan Cardosa recorre al món de The Beatles i de la seva popular cançó dedicada a un submarí groc. Amb aquest element i sota el títol We all Live in a Yellow Submarine crea una serigrafia/homenatge a l’inventor del submarí.

L’escultor Narcís Costa agafa com a pretext el volum del primer prototip fet per Monturiol i crea Ictíneo I, amb un plantejament on domina la verticalitat i un treball subtil de la fusta de roure. La seva obra posa en valor la intenció no bèl·lica del projecte de Monturiol i també la idea d’avançar pel mateix impuls de la màquina.

Atret pel seguit d’artefactes tècnics ideats per Monturiol destinats a fer la vida quotidiana més fàcil, però dotats d’una estètica pròpia, Quim Domene presenta una instal·lació titulada Submersió/Emersió, una proposta irònica pròpia d’un artista-inventor creador de peces en moviment fascinat per la màgia dels jocs d’equilibris.

Conceptualment dens, formalment elaborat i sempre sorprenent en la resolució, a Plus Intra Miquel Duran evoca temes com el corall vermell, la nau-peix, el Monturiol caixista d’impremta i impressor, l’utòpic lluitador amic d’Étienne Cabet. Amb un cromatisme molt personal aconsegueix una peça de fort impacte.

A El naufragi dels utòpics, Xavier Escribà expressa que davant d’una situació en la qual el cel comença a caure cal recórrer a la capacitat de mirar les coses d’una altra manera, de crear noves perspectives, de deixar espai a nous Narcís Monturiol per inventar els ictíneos de demà i col·locar de nou el cel al seu lloc.

Fidel a la seva darrera línia de treball, Pilar Farrés presenta una instal·lació en la qual la cortina de tires de tela genera un univers atractiu i aparentment caòtic que tempta l’espectador a endinsar-se cap al desconegut. Tota una metàfora de l’actitud de recerca continuada que va guiar Monturiol durant la seva vida.

Contundent i hiperbòlic, amb un llenguatge personalíssim, Antoni Federico posa l’accent en l’actitud de recerca i d’exploració que Monturiol té envers el món que l’envolta. La seva obra vol destacar la mirada crítica i analítica de l’inventor del submarí, la mateixa que el va dur a descobrir noves maneres d’apropar-se a la natura, d’organitzar el món i de viure.

Amant de no defugir l’espontaneïtat, partidari d’explorar les possibilitats expressives dels materials pobres, Jordi Gispert ret homenatge a Monturiol amb l’obra titulada Submarí, concebuda amb l’objectiu de crear un objecte contundent i amb forta càrrega expressionista.

La peça de Mònika Grygier és delicada i carregada d’ironia alhora. L’artista denuncia la progressiva substitució de productes naturals com el corall per plàstics i altres elements sintètics, i planteja a l’espectador com seria de diferent l’Ictíneo que dissenyaria Monturiol al segle XXI. 

Immersa en la seva línia habitual de treball amb pasta de paper i minerals, dins la sèrie «Paisatge» Nobuko Kihira simula una certa orografia marina a la qual afegeix l’ombra d’un submarí que navega i que evoca els camins sota l’aigua explorats per Monturiol.

Amic de les paradoxes i dels jocs de contrastos, Claude Lambert contraposa amb un particular llenguatge surrealista la imatge d’un Ictíneo de pedra que «navega» fossilitzat dins el mar de roques de Cadaqués amb la d’un un animal marí que «vola» pel cel. Amagat entre les roques, l’espectre de Narcís Monturiol sembla vigilar-ho tot.

Fascinat per la bellesa del volum del primer prototip de submarí dissenyat per Monturiol, Daniel Lleixà ofereix una peça que és una autèntica simfonia de blaus i en la qual es representa la curiositat que devien sentir els peixos en veure’l per primera vegada navegant sota l’aigua.

En la seva proposta Immensitat silenciosa, Assumpció Mateu vol representar el que significa sentir-se dins de la mar. De dins cap a fora. Un joc de transparències i textures transmeten aquesta sensació d’emergir percebuda per Narcís Monturiol en els seus plantejaments.

Interessat a reflexionar a l’entorn del procés creatiu entès com un camí ple de contradiccions fèrtils, en el qual tot té un perquè, Joan Mateu presenta la peça titulada Blocs. Aquí, la ingravidesa dels volums de roca és una il·lusió. Són els matisos i les textures de «l’espai blanc» els que ens ajuden a intuir un entorn.

Les transparències, els efectes de llum i els reflexos dominen la peça de Maria Mercader, amb la qual l’artista expressa la sensació d’immersió, de caiguda vertical dins l’aigua, i ret homenatge a Monturiol i a tots aquells que han sabut córrer el risc d’explorar una dimensió desconeguda.

Bon coneixedor de la biografia de Monturiol, Josep Ministral ha creat un retrat en el qual l’ús de la taca, el domini del traç i l’explosió de colors es tradueixen en una proposta que recull el millor d’aquest artista empordanès i aconsegueix un fort impacte visual.

En la seva aproximació a la figura de Narcís Monturiol, Fiona Morrison ha decidit treballar a partir de la pròpia experiència com a esportista guardonada en l’àmbit de la nàutica, i ret homenatge a l’inventor de l’Ictíneo amb el treball fotogràfic Trofeus sota l’aigua.

A Tres llums sota la mar, una peça concebuda com un autèntic exercici d’immersió, Mario Pasqualotto incorpora la reflexió ecològica i fa referència a la mar, al misteri de les seves profunditats i, en particular, al descobriment del submón i els misteris marins.

Sempre contundent i amb una paleta de matisos i contrastos inacabable, Xavier Casellas, Patxé, juga a Immersió en la pintura amb la presència del perfil de la màquina dissenyada per Monturiol que solca les profunditats d’un mar de colors.

Mercè Riba aborda el repte de retre homenatge a Narcís Monturiol des de tres angles concrets: la representació formal de l’Ictíneo evoca l’inventor; la representació d’un triangle i un ull remeten al lliurepensador i maçó, i en darrer lloc, a l’interior de la peça, una volta celeste pintada dins el globus ocular recorda l’astrònom.

L’interès pel maquinisme, pels artefactes que permeten explorar territoris desconeguts, i la fascinació pel fons del mar han fet que en l’obra de Josep Riera i Aragó emergissin tota mena de submarins. La seva proposta implica una reflexió sobre la capacitat de corrosió del mar i l’acceleració del pas del temps que això representa.

L’obra de Francesc Ruiz Abad Poder i fatiga és una crítica a les representacions de poder i patriarcat en les metròpolis occidentals. A través de la figura del lleó i dels ulls fatigats, reflexiona sobre la perdurabilitat d’aquests símbols i qüestiona quin és l’ús que n’hauríem de fer avui en dia quan volem retre homenatge a algú.

Partint d’un dibuix que representa diversos submarins que il·luminen amb focus algunes parts de l’abisme, Sebi Subirós transforma els blancs intensos dels focus en unes peces còniques d’escaiola, i situa al vèrtex del con uns ploms de pesca que coincideixen i alhora contrasten amb el submarí, amb la seva funció d’anar al fons del mar.

Basant-se en la pròpia experiència de muntar i desmuntar escultures, de descobrir els imants, en l’obra d’homenatge a Monturiol Núria Surribas es pregunta què és el que el va dur a pensar, maquinar i treballar constantment, sense aturar-se mai.

Enric Casanovas (1882-1948) i Josep Maria Subirachs (1927-2014) són els artistes que, a títol pòstum, completen la nòmina de propostes d’aquesta exposició, en què se’ls reserva un espai particular per a les dues obres que van crear en memòria de Narcís Monturiol. Ambdues van ser un encàrrec de les ciutats de Figueres i Barcelona, respectivament. En elles, tant Casanovas l’any 1918 com Subirachs l’any 1963, fidels al seu estil, van anar molt més enllà de la simple representació figurativa de l’homenatjat i van saber evocar la dimensió humana, científica i social del personatge convertint una idea en un objecte amb valor artístic capaç de depassar el seu valor estrictament funcional. Encara avui, les seves propostes representen un exercici excel·lent d’ocupació de l’espai públic i actuen com a generadores de memòria i com a referències visuals de les ciutats que les acullen.

Enric Tubert i Canada
Comissari